L’Euroregió de l’Arc Mediterrani s'enfronta a un nou mapa continental europeu i a una nova etapa productiva mundial. L'ampliació cap a l'est comporta un seguit d'oportunitats, entre les quals un mercat de gairebé cinc-cents milions de consumidors, però també de riscs derivats de l'allunyament del centre de gravetat de la Unió Europea i d'una major competència per part dels nous països que s'hi incorporen. D'altra banda, les condicions d'allò que denominem "la nova economia" afectaran cada vegada més, i especialment, els sectors de base exportadora de les nostres economies, i per tant necessitem saber reaccionar per no perdre competitivitat.
Així doncs, en qualsevol projecte que pretenga articular la cooperació regional entre comunitats situades al llarg de la façana mediterrània cal fer visible que s’ha d’assentar tant sobre un procés secular de contactes econòmics i comercials (història en definitiva) i de constants geogràfiques que embolcallen l’acció de les societats, com sobre la traducció a les nostres terres de les tendències de governança del territori, de noves formes de contemplar l’espai polític i administratiu que s’estan imposant arreu d’Europa. Un projecte que contemple el primer element sense el segon no faria sinó reproduir esquemes ideològics ja explicitats. Un projecte centrat de manera exclusiva en el segon aspecte no sols naixeria feble, sinó que fins i tot podria treballar al marge —i de vegades en contra— de les orientacions estratègiques de base històrica i geogràfica dels seus propis impulsors.
Al llarg de tot el segle XX, s’ha anat articulant una història de relacions —de transaccions, en el sentit més literal del terme—, entre les economies mediterrànies, i especialment, entre l’economia valenciana i la catalana. I per això, el que podem deduir és que l’arc mediterrani, on la dorsal principal, per magnitud demogràfica i potència econòmica, la formen l’eix València-Barcelona, no és cap ficció territorial per construir, no és cap somni econòmic o administratiu que calga ordenar, sinó una realitat històrica i també quotidiana, el producte material de processos històrics, econòmics i geogràfics amb certa tradició. És, en aquest sentit, que podem dir que l’arc mediterrani és el resultat d’una vertebració —o d’una articulació, tant se val—, econòmica i territorial d’unes determinades regions i no a l’inrevés, com els agradaria a alguns. I els agradaria perquè així tindrien l’excusa perfecta per a no dialogar ni cooperar amb ningú sobre la necessitat d’un corredor mediterrani ferroviari d’amplada europea per a mercaderies, sobre els peatges d’una autopista, sobre la crisi dels sectors tradicionals del tèxtil o de la fusta, sobre l’aliança estratègica dels ports per a competir amb altres façanes oceàniques, sobre el model turístic o sobre el problema de l’aigua en aquesta riba de la Mediterrània, entre altres coses. No. Vulguen o no, aquests processos existeixen, aquests problemes hi són presents. I tancar els ulls no farà que desapareguen.
L’Institut Ignasi Villalonga arriba a les seues VI Jornades Econòmiques, que aquest any es celebren a la ciutat de Terrassa. En aquesta trobada organitzada per la nostra entitat es donen cita, des del 2002, els representants del món econòmic i empresarial de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani. Les anteriors jornades tingueren lloc a Alacant (2002), Castelló (2003), Barcelona (2004), Palma de Mallorca (2005) i la ciutat de València (2006).
Ferran Villalonga
President de l'Institut Ignasi Villalonga d'Economia i Empresa
